Viure del caos

“La paraula precisa potser sigui efectiva, però cap paraula ha sigut mai tan efectiva com un silenci precís”  --- (Mark Twain)

En procés de creació…..si us plau, feu tan soroll com pugueu, molesteu, entreu. En definitiva, m’estic adonant que quan millor treballa el meu cap és  enmig d’un complet caos. Això és normal? Al principi ni tan sols m’havia adonat que sempre que escrivia, fos el que fos, era amb la televisió a tot volum, amb la música de fons, amb gent pul·lulant per allà a la vora….però és així. Sóc incapaç,de moment almenys, de crear-me el meu espai on passar el meu temps ordenant les notes, les idees i els centenars d’esquemes que faig enmig del desgavell que és la meva vida, com la de qualsevol. No sóc l’únic, segur, però de moment sóc l’únic que m’importo. Em bull el cap d’idees, surten disparades per les orelles i els meus ulls cacen contínuament llocs i personatges que expliquen coses, que transpiren vida i moviment. No sé com posar-hi ordre.

Mentrestant vaig llegint sobre aquesta petita obsessió anomenada Món de la mà (i la ploma) de Jack London, Kerouac, Reverte, Krakauer i de desenes de blocs d’Internet i guies de viatge. El món m’està cridant, però com a persona eminentment racional, m’estic posant barreres que segurament ni existeixen  per no poder dir que ni l’aventura somiada em pot inspirar en la recerca del meu jo escriptor. Excuses….

PD: Fins i tot aquesta entrada és un complet caos, no és cert?

Experiències

“Hi ha algú tan intel·ligent que aprèn de l’experiència dels altres”

Voltaire

Un dels més grans filòsofs de la història il·lustra aquesta nova entrada. Segurament que el procés d’escriptura, de qualsevol intent d’escriptor, es veu molt marcat per tot el què ha llegit, escoltat o vist al llarg de la vida. La meva, relativament curta, és sens dubte la meva principal font d’idees, així com tot el què m’ha marcat durant aquests anys. Des de records d’infància a amors i desamors molt més propers. La vida universitària, l’experimentació, els amics.... hi ha coses agradables de recordar i d’altres no tant, però totes m’evoquen històries  que vull explicar. Una de les coses que sempre he fet bé, amb qui s’ho mereix, és escoltar. Potser això em converteix en un pitjor narrador. Potser el meu fort és un altre. Però com resa la frase que encapçala el text,  intento no només escoltar, sinó aprendre del que se’m diu, del que se’m confia. A arrel d’això he après a viure i m’ha ajudat a escriure. Un no pot esperar crear històries només a partir d’experiències personals. Tampoc ho pot fer tan sols amb la imaginació, tothom es veu influït per experiències personals, fins i tot en  els contes de fades (recomanable l’assaig de Tolkien al respecte d’aquests contes). El que aprenc de la gent, del que visc amb ells i del que viuen sense mi, és suficient inspiració per mi. Així que al final tot es redueix a observar, escoltar i explicar? No pot ser tan fàcil. No ho és...

Voltaire és molt més que això ,per bo i per dolent, però acostumem a quedar-nos amb el que ens interessa.

Ben lluny

“Uno llega a ser grande por lo que  lee y no por lo que escribe”

J.L.Borges

Poques frases més certes he llegit sobre la literatura i la vida en general.  Mai havia pensat a guanyar-me la vida escrivint. Ara tampoc. I probablement no ho aconseguiré, no és un objectiu a la meva vida. Però va molt i molt bé per buidar el cap de pensaments, molts dels quals ni tan sols estan connectats per enlloc. Escriure m’agrada, em relaxa, m’allunya dels meus problemes o més ben dit, allunya els meus problemes de mi. Però el que realment m’omple i em fa feliç és llegir, aprendre, acumular experiències d’estranys que han viscut molt més que jo. Històries de gent que sembla impossible que vivint tant hagin pogut tenir temps per narrar les seves aventures.

Últimament han caigut a les meves mans diversos llibres que amb notables diferències entre ells, també tenien certes similituds. Llibres de viatges de joventut, d’experiències, desgràcies i alegries, però sempre, lluny de casa. Les seves similituds com he dit són poques però totes fan reflexionar. A “París era una festa” de Hemingway, se’ns narra l’època que va passar en aquella ciutat quan era jove i volia dedicar-se a escriure i a viure de fer-ho.  No he pogut evitar sentir enveja d’un escriptor que va poder coincidir a Paris amb Picasso, Ezra Pound, James Joyce i companyia.  Va viatjar molt i viure molt el senyor Hemingway....normalment lluny de casa.

A “ En el camino” de Jack Kerouac l’experiència és molt més salvatge, fosca i decadent. Uns joves pre-hippies de la generació Beat que es dediquen a creuar i tornar a creuar una vegada i una altra, de punta a punta, els EUA com si fossin una barreja de sense sostre/autoestopista. La filosofia de les converses que mantenen durant hores els protagonistes no tenen preu. S’aprèn  molt  si un és capaç de no deprimir-se. No cal dir que les millors històries les passen lluny de casa.

El tercer és lleugerament diferent perquè no és autobiogràfic. La història ja famosa de, com ell s’anomenava, Alexander Supertramp (nom real Chris McCandless).”Hacia rutas salvajes”. Una història que marca, d’un noi que se sent asfixiat per les convencions del món que l’envolta i decideix emprendre un viatge on l’ objectiu és aconseguir conviure en pau amb la natura i fugir per un temps del món . Pel que no conegui la història no explicaré el final, però si hi ha un llibre que m’ha marcat per la història i prou, sense donar-li molta importància a la qualitat literària, és aquest.  Per cert, en Chris era un gran lector, amb una fixació gairebé malaltissa per Tolstoi, que també va abandonar la comoditat de la seva posició per viure amb els menys afavorits, pidolant pels carres.

Són casos extrems els de Chris McCandless i Tolstoi, però em fan pensar molt seriosament si un temps viatjant, en contacte amb la gent, amb la natura o amb ell mateix no em faria molt bé per organitzar els meus escrits a la vegada que acumularia experiències noves.  De moment els meus viatges són els llibres, potser algun dia es faràn realitat molts projectes vitals i literàris. Només s'ha de ser valent.

Intentant posar ordre

La frase o subtítol que acompanya el títol principal d'aquest bloc no ha estat escrita gratuïtament. Una màquina d'escriure (un ordinador en el meu cas) no aplaudeix al final d'un capítol. Tampoc et dóna una opinió sobre tot el que has escrit, esborrat i tornat a escriure un miler de vegades, anant endavant i enrere amb l'ànsia de donar-li sentit a una història. Ets tu, i només tu, qui seu davant de la pantalla i decideix si ja n'hi ha prou, si tot és rodó. Sóc un escriptor primerenc intentant posar en ordre totes les meves idees, plasmades en centenars de papers escampats per casa.
A la vista de la situació i del moment vital en el que em trobo, he decidit que potser iniciar aquest nou bloc m'ajudaria a posar-hi ordre i qui sap si gent més experimentada que jo em donarà bons consells que em serviran per tirar endavant algun dels meus projectes literaris. No serà aquest, un lloc on hi deixaré els meus escrits, sinó més aviat els meus pensaments, les meves idees i la problemàtica de voler escriure i molts cops no poder. Així que bàsicament serà un psicoanàlisis o una teràpia on, espero, hi participi més gent. Per què no?